Entrevista Gustavo Puigdomènech
El Gustavo va arribar a la Fundació Mercè Fontanilles a través del programa Reincorpora de La Caixa i des de llavors ha treballat com a cuiner en diversos centres i serveis de l'entitat.
Porta en la seva motxilla personal moltes experiències i aprenentatges de la vida, dels quals ens explica alguns dels més rellevants.
Com vas entrar en el Programa Reincorpora?
Fa uns tres anys. Jo llavors em trobava a Quatre Camins, en tercer grau, i per mediació de la presó em van dir si volia entrar en aquest programa. Vaig anar a la Fundació i vaig conèixer a en Jordi Autet, el responsbale del programa, i amb ell vaig tractar tots els temes que havia de tenir en compte, vaig buscar treball i ho vaig trobar. La veritat és que em van ajudar molt.
Quant temps vas trigar a començar a treballar?
Va ser ràpid. Vaig estar un parell de mesos venint cada setmana a la Fundació i de seguida va sortir treball com a cuiner. Vaig començar a treballar en diferents centres i serveis de l'entitat, com els tallers Gaudí i els centres de Lledoners, Mas Pins i Estrep. També vaig estar un temps en el mateix centre de gestió. Ara porto diversos mesos a Mas Pins fent suplències de cap de setmana i treballant en una altra organització durant la setmana.
Explica'ns com ha estat la teva trajectòria professional
Encara que vaig fer COU i també la selectivitat, no vaig començar la universitat. Em vaig posar a treballar amb el meu pare, que tenia una impremta, i després ens vam traslladar a l'Amèrica del Sud. Amb vint-i-dos anys ja dirigia l'empresa que gestionava el bingo i els casinos que els meus pares tenien allí. Després de vuit anys l'empresa va fer fallida i ens vam arruïnar. Vam tornar a Espanya i ells van començar a treballar a casa d'un empresari de Barcelona: la meva mare era la responsable del servei domèstic i el meu pare treballava com a comptable. I jo vaig haver de buscar-me la vida. Em vaig posar a treballar com a cambrer i em van anar contractant en diversos bingos. Amb el temps vaig acabar treballant en hotels i durant nou anys vaig estar contractat com maître a un hotel de 5 estrelles i en Fires i Congressos de Barcelona. Després vaig entrar a la presó.
Allà vas aprendre a cuinar?
A la presó vaig començar a treballar en la cuina. Com ja m'agradava cuinar vaig aprendre ràpidament i així fins ara. En la presó sempre he estat fent tasques: en la cuina, en la impremta, on fora. T'ho has de prendre com una experiència més, treure la part positiva i veure de què t'ha servit.
Què ens diries de l'experiència actual en els centres on treballes?
A mi m'agrada. No ho canviaria per un restaurant. És una bona experiència. Coneixes a la gent que hi treballa. I tot i que estàs a la cuina, els nois m’expliquen coses i em tenen confiança.
Com és el vincle amb els nois?
Molt bé. Mai he tingut cap problema. La cuina m'agrada molt i sembla que a ells també els hi agrada. Quan vaig acabar en el centre Estrep em van fer una festa, em van regalar un equip de música i els nens van fer amb mi uns vídeos increïbles. Els diners et fan falta però que et valorin, que el menjar els agradi i que et diguin que bé ho fas és més important. El copet a l'esquena a vegades va molt bé. M'he trobat molt bona gent a tot arreu i jo m'adapto molt bé a tot.
Quins aprenentatges destacaries de les vivències dels últims anys?
He hagut d'adaptar-me a un nivell de vida diferent, fins i tot baix, però ara tinc prou per a viure i m'aixeco amb ganes d'anar a treballar. Aixecar-se i dir “Anem!” i estar a gust és molt important. Em sento amb dignitat i això és fonamental quan tornes a començar. Estic content perquè tots parlen bé de mi i jo intento fer les coses tan bé com sigui possible per a mi i per als altres.
I ara què li demanes a la vida?
Seguir com estic. No miro cap al futur. Com estic ara estic bé. Si vaig funcionant i treballant com estic ara, amb l'edat que tinc, signo ara mateix. Em dóna per a viure i funcionar tranquil i decentment en la vida. Així que demano això. I gaudir de les vacances!