Vés al contingut
still_0_3_1360x765.png

El documental “Corredors de fons” acaba de ser nominat als premis Prix Europa 2013

still_0_3_1360x765.png

Isabel Fernández - Guionista, directora i productora de documentals i programes de televisió de no ficció. Ha realitzat documentals biogràfics, culturals i socials per a televisions d’arreu d’Europa. L’any 2010 el documental “El fill de son pare” va rebre una Menció Especial del Jurat en els Prix Europa.

El seu darrer treball “Corredors de Fons” acaba de ser nominat als premis Prix Europa 2013, i s’estrenarà a principis de 2014.

Resistir i tornar a aixecar el cap cada vegada que has fet un esforç, i veus que no serveix perquè la situació es resolgui. [...] No perdre l’esperança, no perdre la paciència, i continuar escoltant als educadors i seguint els seus consells, quan tens 18 anys... això és gairebé un miracle.

Pregunta: Abans de res, donar-te l’enhorabona per la nominació del documental als premis Prix Europa que tindran lloc del 19 al 26 d’octubre. Què representa aquesta oportunitat? Quina difusió es fa dels guanyadors i seleccionats?

Resposta: Els Prix Europa és una plataforma de gran prestigi, perquè els professionals de les televisions públiques de tota Europa es reuneixen, veuen els programes, i voten el que consideren els treballs de més qualitat produïts durant l’any. Aquest any competeixen 199 programes de 36 països.
Que et nominin ja és tot un èxit i estem molt satisfets, perquè com vosaltres sabeu millor que ningú, rodar aquest documental ha estat una feina llarga i complicada, que hem fet amb molt d’amor. És molt maco quan, després d’un esforç així, amb un tema que no és gens popular, veus que la gent s’ho mira i li agrada.

Com vas descobrir aquesta realitat dels joves immigrants extutelats a Catalunya?

Com passa gairebé sempre, rodant un altre documental. Amb el José Roldán, del Casal del Raval, vaig assistir a un procés de selecció de joves per al seu curs de cambrer. Em va impactar aquella sala plena de nois buscant una sortida pel seu futur. Vaig començar a parlar amb alguns ells i de cop vaig descobrir que hi havia una pregunta que no m’havia fet mai, i que gairebé ningú es fa en la nostra societat: ¿què passa amb els nens que veiem per la televisió, que aconsegueixen entrar al país en pasteres o sota un camió, quan compleixen els 18 anys?

Pensava, sincerament, que els menors que entraven es quedaven, i que tindrien un permís per treballar quan fossin majors d’edat. Crec que és el que la majoria de la població pensa. Em va semblar de justícia intentar explicar-li a la gent totes les dificultats que han de passar aquests joves per poder quedar-se.
Ens pensem que els hi regalem les coses, i això no és cert.

Per què després de les entrevistes prèvies vas escollir als tres protagonistes? Què et va cridar l’atenció per agafar la seva experiència com a fil argumental del documental?

Volia seleccionar tres nois que fossin exemplars, “casos d’èxit”, entre cometes. No nois conflictius que han donat problemes als centres de menors i que saps que acabaran al carrer. Volia seguir tres casos potencialment bons per fugir del dramatisme, per generar més empatia amb l’espectador, i per mostrar com, fins i tot en els casos en que el jove lluita i s’esforça, aconseguir resoldre la seva situació és molt difícil.

Després, a nivell dramàtic, necessitava personalitats diferents, diferents objectius i motivació en el fet d’emigrar, i que representessin diferents zones de flux migratori (el Marroc, l’Àfrica Sub sahariana i Pakistan).

Com vas aconseguir que ells expliquessin la seva història? Que els hi vas proposar? Com s’arriba als protagonistes per aconseguir la intimitat des de darrera de la càmera?

Aconseguir que els nois es deixessin filmar va ser difícil. Sense l’ajuda del Sergi Gabernet, de SAEJ, no ho hagués aconseguit. Ell validava el projecte davant dels nois, i tots confien en ell.
L’Ahmed, el Lukman i el Mamadou van estar molt molt generosos en deixar-nos filmar el que els passava durant un any. Vam parlar moltes hores abans de començar a gravar, i quan començàvem ja érem tots amics. Jo he procurat cuidar-los molt i crec que tots estan contents amb l’experiència. Igualment, per deixar que una càmera et filmi quan estàs passant per un moment realment difícil s’ha de tenir molt de valor.

Ells s’ho han passat bé i han aprés com va tot això de les filmacions, però també son conscients que explicar la seva història pot servir d’ajuda a altres joves com ells, que estan patint lluny de casa, o que estan pensant en venir.

Un dels joves ha participat de forma activa en part de la banda sonora del documental? Com va sorgir aquesta idea? Que va representar per el jove posar música a la seva vida?

Hi havia més nois amb històries interessants, que espai en el documental per explicar-les. El Yasine Zahou és un artista, té una història super maca, i tenia ganes de participar, però a l’hora de posar-se davant la càmera patia molt perquè és molt tímid. En canvi cantant rap es transforma. Té unes cançons amb un ritme i una força tremendes que ens van agradar a tots des del principi, i crec que té molt de sentit que siguin part de la banda sonora del documental. Son tot lletres que parlen de soledat, de sentir-se diferent, de la identitat, de la mare... 

Penses que els protagonistes son joves o son adults? Son joves que han madurat per obligació?

Son absolutament joves, nanos, que han hagut de madurar de cop per les seves circumstàncies. Uns ho han fet millor, i altres encara estan en el procés. Van prendre una decisió quan eren nens, sense tenir els elements per valorar el que implicaria per a les seves vides el fet d’emigrar.
Fins i tot, el que sembla moralment més fort, en Mamadou, diu clarament que a un fill seu no li deixaria repetir la seva experiència en aquestes condicions.

Creus que un jove català podria assumir aquesta pressió per part de la família, per obtenir la documentació, el sistema burocràtic...? 

Crec que no, ni un jove català, ni un europeu, ni un nord-americà.
Però no és tant la pressió, és la capacitat de resistència. Resistir i tornar a aixecar el cap cada vegada que has fet un esforç, i veus que no serveix perquè la situació es resolgui. Cada curs fet amb l’esperança d’aconseguir unes pràctiques per treballar sense cobrar, cada pràctica treballada sense aconseguir l’oferta que necessiten per tenir el permís,...  No perdre l’esperança, no perdre la paciència, i continuar escoltant als educadors i seguint els seus consells, quan tens 18 anys... això és gairebé un miracle.

Es veu que hi ha diferències entre les seves vides, país d’origen, forma d’arribar al país, motivacions, etc... Però que tots tres comparteixen el mateix objectiu. Creus que realment son tan diferents?

Crec que la principal diferència la marquen les motivacions de cadascú. Per a poder resistir fins a aconseguir l’objectiu, fa falta que la motivació del jove sigui molt forta. En el cas del Lukman, que no ha decidit venir aquí per sí sol, sinó que la seva família ho ha decidit per ell, la situació és molt més complicada.

Corren per obtenir un permís de treball amb el que poder treballar de forma legal al país. Has investigat sobre el sistema per a legalitzar la situació d’il•legalitat de les persones immigrants? Què en penses?

Aquest és un tema molt gran i molt complex. En el cas que ens ocupa, sí que tinc una opinió clara. No puc entendre per què tenim unes lleis europees per als menors immigrants, que fan que els deixem que es quedin sota protecció de l’administració en els nostres països, si després, quan fan els 18 anys, els enviem al carrer perquè es busquin la vida, esperem que dignament, sense donar-los un permís de treball.

Això genera un tap, un munt de joves que potser porten 2 anys vivint aquí, i en els quals les administracions han invertit diners, i de cop els deixen en una situació d’exclusió social. No crec que tingui sentit.

Per sort, a Catalunya, l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Ex-tutelat suavitza aquesta transició i ajuda a alguns d’aquests joves. Però molts es queden simplement fora del sistema, encara que segueixen aquí, i només poden treballar il·legalment. 

Quin és el missatge que vols transmetre en “Corredors de fons”?

Quan faig un documental no intento transmetre cap missatge. Procuro retratar una realitat que m’interessa i que crec que és important, de la manera més neutra possible, i deixar que la gent tregui les seves conclusions.

Estaria bé que el documental servís per a obrir debat sobre el tema dels menors immigrants, perquè la gent doni més valor a l’esforç d’aquests joves, i intenti posar-se una mica en la seva pell, i ser més tolerant.

Per això hem obert una pàgina de Facebook pel documental, on volem crear una comunitat sensibilitzada amb el tema, compartir continguts que ajudin a tenir una opinió documentada, i trobar maneres de millorar aquesta realitat.